LA REBELIÓ DE LES INDIVIDUALITATS

Xavier Soler

     Actuem en el present i del passat en diem història. Gairebé tots creiem, però,  que el futur és molt més important que tot plegat i ens passem el dia pensant en ell,  encara que  ens equivoquem estrepitosament a l’hora de dissenyar-lo o simplement de predir-lo. De fet, la pròpia història és la història d’un fracàs de prediccions, d’un error darrere  l’altre en la evolució del comportament humà.  Només cal veure cada dia les noticies de la premsa, la cobdícia i la impunitat en que es mouen les eternes tiranies del nord d’Àfrica, la corrupció de molts membres significats de partits polítics, la crisi d’antigues ideologies que un dia, no fa tant, van significar el somni d’un món millor, i    avui no son més que vells cuirassats rovellats i varats a la platja de l’obsolescència.

     Avui podem fer-nos les preguntes que no vam saber fer en el seu moment:  Per què es va estrangular a l’economia alemanya després de la primera gran guerra permetent que el país es llancés a les mans d’un tal Hitler? Per què es van amagar anys i anys els crims d’un tal Stalin? Per què es van  propiciar les dictadures a Amèrica Llatina?  Per què es va armar a un tal Sadam Hussein fins les dents, a un tal Bin Laden, a tots els talibans?  Per què les dites democràcies es van agenollar davant les tendes d’un tal Gadafi plenes d’or, encens, mirra i petroli?  I si volem remenar  la merda de casa nostra: Per què vam deixar caure aquest país, en la seva primera oportunitat de modernització, a les mans d’un ignorant i vesànic Ferran VII?  Per què vam deixar enfonsar la república entre lluites fratricides d’Indalecio Prieto i Largo Caballero? O més a prop nostre: Per què seguim contemplant indolents les manipulacions per guanyar vots que utilitzen  la misèria dels immigrants o les pistoles dels terroristes?

      Només des del futur podem contemplar els incomprensibles errors del passat (bombolla immobiliària inclosa), i només des del present podem tornar a iniciar-los. El que no podem fer és actuar pensant en el futur, preveure les nefastes conseqüències de les nostres deplorables accions. Això, al menys, és el que diuen les darreres investigacions sobre el funcionament del nostre cervell, un subproducte bastant imperfecte de la evolució que, en paraules d’Eduard Punset,  inclou la pròpia ànima (que Déu el perdoni el dia del judici final). Per tant, els joves tenen avui tot el dret d’equivocar-se sobre el seu propi futur. I penso que s’equivocaran molt menys seguint les seves pròpies intuïcions que inspirant-se en els nostres models obsolets.    

     Quan jo tenia l’edat dels joves avui acampats a les places, m’indignaven les paradoxes i les contradiccions, aquells interrogants inútils que dificultaven  la nostra acció política; no va ser fins anys després que  vaig aprendre a estimar-les. Perquè estimar la contradicció, i la complexitat  es estimar l’home lliure, la humanitat menys fonamentalista i dogmàtica. Avui dia les paradoxes formen part de gairebé tota la actualitat mediàtica i afortunadament segueixen indignant als més joves: s’assassina un Bin Laden desarmat i sense judici  en el país que es vanta de  detenir la millor justícia del món,  es bombardeja un Gadafi que abans es va ajudar anys i anys a mantenir-se al poder, es donen diners als bancs que van contribuir a fer-los desaparèixer, es gasten 30 milions d’euros en una campanya que promou la bandera de l’estalvi, es vol educar la gent jove en la igualtat i al carrer es menystenen  els emigrants, es gasten fortunes en filmar espècies en extinció i no es mou ni un dit per salvar-les, es denigra un jutge que va ser  lloat fa quatre dies  per dignificar el nostre país, la caricatura patètica  d’un expresident espanyol  es passeja pels  fòrums internacionals dubtant de la nostra pròpia solvència econòmica, un altre president autonòmic es vana del seu èxit popular malgrat les acusacions de corrupció que l’envolten i  el vesteixen.... Cal continuar?

     Una tarda de maig vaig anar a visitar un campament de indignats com aquell que visita una reserva indígena. Feia molt de temps de la darrera rebel·lió estudiantil que vaig viure a la plaça cívica de la Autònoma contra la guerra d’Irak. Tan sols recordava, d’aquella revolució de cassoles, un cartell de Bush Júnior vestit de cow boy amb un enorme  míssil a la bragueta envoltat de dues petites olives negres a mode de testicles. – Al cony d’Aznar haurien d’haver-lo ficat al seu costat amb un míssil a la polla pintat amb la bandera espanyola – va dir una sheerleader d’Esquerra Republicana, un partit que aleshores encara existia. El cert es que des que vaig deixar la universitat trobava a faltar els alumnes, les seves simplificacions de bons i dolents, el seu rebuig a qualsevol poder establert, els seus dubtes amagats darrera d’una falsa seguretat, la seva entranyable innocència. A la plaça dels indignats hi vaig trobar  una notable barreja de gent, embolcallada en una bandera imaginària de rebuig al sistema i a la gestió dels interessos públics. Semblava clar que els polítics ja feia temps que no tenien discurs per la gent jove; era evident que, un cop acabats els recursos econòmics, ja no tenien rés per vendre,  només es movien per les pantalles acusant-se uns als altres com boxejadors noquejats per una crisi que ells van contribuir a accentuar amb les seves promeses de regals de reis, una crisi que ni van preveure, ni tan sols van entendre. Encara ara busquen a les palpentes el geni que els doni una alternativa  publicitària a la liquidació de l’estat del benestar  Potser es tracta de la darrera paradoxa: els polítics s’amaguen justament quan la política en majúscules  esdevé el motor d’un canvi de paradigma. Sembla que no els engresquen gaire les dificultats. A las seus dels partits haurien de projectar els diumenges alguna pel·lícula de Ghandi, de  Roosvelt o d’Olof Palme per animar al personal.

     Mentrestant els indignats han continuat la seva travessa del desert professional dibuixat per la crisi, substituint el negre horitzó per aixecades de mans de cartró, festes i batucades,  sense excessos, sense violència, sense programes, sense lideratges, sense cap confiança  ni coincidència amb partits polítics i sindicats. El PP, hereu de fantasmes, els vol identificar amb l’extrema esquerra, i l’esquerra te pànic de l’abstenció que preconitzen  en un país de 11 milions d’abstencionistes. Aquesta és la seva força. I disposen de l’arma política més temible mai descoberta, una bomba silenciosa que permet la connexió instantània de milions de persones prement un sol botó. Sortiran de les places  però no sortiran de les xarxes,  tornaran a les wikiacampades  quan els vingui de gust i sobretot crearan un immens col·lectiu d’individualitats on line, una plaga gegantina  de dimensions planetàries asseguda davant d’un ordinador. Ningú havia previst aquesta rebel·lió silenciosa que fuig dels lideratges i de la violència de totes les revolucions. Cap ideologia amb voluntat hegemònica havia arribat a somiar-ho. El seu èxit només dependrà de la seva capacitat d’assumir renuncies individuals.          

     Si el nostre cervell està vetat per assumir les conseqüències de les nostres accions, la complexitat d’un món global en creixement exponencial fa del tot impossible les previsions de futur. La immensa majoria de la nostra generació desconeix completament fins i tot la realitat del present. Però aquest incert futur pertany exclusivament a la gent més jove. Ells seran les víctimes dels nostres excessos, del nostre creixement caòtic i del consum irresponsable de tots els recursos, del nostre absolut desequilibri climàtic i ambiental.  Nosaltres ens podem permetre encara la hipocresia  de fer veure que no sabem  com estan les coses, ells només podran patir-les. Jo somio que el proper món global d’individualitats col·lectives descobreixi que cal renunciar a una part important del  nostre fals progrés per assolir una cosa tan senzilla i tan complexa alhora que se’n diu equilibri. De cos i ànima, es clar.