FUKUSHIMA MON AMOUR.

Xavier  Soler

     Jo vaig néixer amb la bomba atòmica. Podríem dir que vaig canviar aquella barra de pa que duen tots el nens dessota del braç quan arriben al món  per  la primera arma nuclear, una petita bola de 20 kT de potència  que va matar  a 140.000 persones a la primera tacada. Les imatges que es van divulgar temps després d’aquell esdeveniment van ser, en paraules dels meus progenitors,  esfereïdores, gairebé incomprensibles per a ells, alienes a la seva naturalesa, potser fins i tot allunyades dels seus somnis més estranys i de la seva pròpia imaginació.

       De fet,  l’any del meu  naixement (1945) va representar un canvi de paradigma en el nostre planeta: aquell any els homes van tocar amb les mans el poder ocult i silenciós de la matèria,  van descobrir el secret amagat de les estrelles, van convertir uns grams d’Urani radioactiu, com ja havia  predit  Einstein anys abans, en una quantitat  fabulosa d’energia... Va ser el repte tecnològic més avançat de la humanitat: apropar-se al misteri de la llum, a la pròpia creació de l’univers;  i un cop més, com havia passat amb el primer canó, amb la primera llança, amb la primera pedra o la primera tíbia d’un cadàver, ho havíem fet per  matar. Aquesta vegada, però, els homes es van espantar: cap altra obra seva podia ser tan destructora, generar aquest fantasma mortalment silenciós de la radiació, un fantasma invisible que es podia estendre per tota la Terra. Ja rés  seria com abans, potser havia arribat el moment de deixar de matar-nos.

     Jo vaig néixer, doncs,  just després de la mort de les dues ciutats japoneses (Hiroshima i Nagasaki) i vaig  créixer  amb la imatge d’un Japó de petits habitants silenciosos que aixecaven el seu país d’aquelles cendres radioactives, petites abelles laborioses d’un antic eixam imperial, ara ocupat i amb la reina destronada. Però les primeres  imatges de la bomba, de la meva bomba, no em van arribar fins  quinze anys després amb la nouvelle vague del cinema francès, el nostre únic refugi cultural. La pel·lícula  Hiroshima Mon Amour  d’Alain Resnais amb guió de Marguerite Duras arrencava amb una explosió de cossos humans: cossos fragmentats, cossos deformats, els sobrevivents, la memòria en moviment, nens carbonitzats, el museu d’Hiroshima, més cossos retorçats, l’hospital d’Hiroshima, una ma que acaronava una espatlla... Era un tsunami que avançava implacable entre imatges fotogràfiques de l’existència de l’horror i imatges tàctils dels  dos amants protagonistes de la pel·lícula, entre la necessitat del record, la necessitat de l’oblit i la necessitat de l’amor. L’home sempre ha estat a cavall entre la crueltat de les seves accions i la necessitat de redimir-les, entre el pensament unidireccional del seu cervell i la necessitat d’esser estimat.

     Mai he deixat, en el meu inconscient, de veure  el Japó com el país de la bomba, i avui, al cap de 65 anys, com un sarcasme de la història, el bucle es tanca amb un altre tsunami radioactiu. Fukushima  és la nova imatge de l’horror i la seva pel·lícula surt cada dia en tots els mitjans de comunicació. I també avui, com ho van fer Alain Renais i Marguerite Duras al 59, necessitem exorcitzar els nostres fantasmes, projectar una nova Fukushima Mon Amour per fer-nos perdonar els nostres pecats.  ¿A què obeeix aquesta voluntat de lloança del caràcter japonès, de la seva dignitat ètica, de la seva impassibilitat davant del sofriment i el seu sentit col·lectiu, sinó a una necessitat d’exorcitzar els nostres  dimonis ? ¿Algú recorda la brutalitat i les atrocitats de l’exèrcit japonès a d’invasió de Xina? ¿la malaltia imperial del seu emperador convertit en una figura sagrada de l’edat mitjana?

     Es evident que el terratrèmol i el tsunami que han sofert els japonesos només pot conduir per part nostra a una solidaritat col·lectiva. Però això no ens hauria de fer perdre la nostra obligació de formular les preguntes adequades. ¿El problema  és que l’escorça terrestre es segueix movent com ha fet sempre  o que nosaltres fem malament les coses?  La zona del marge del Pacífic és la zona de major inestabilitat tectònica  del planeta i això ho saben de memòria els japonesos; només a nivell d’exemple, l’erupció del krakatoa  de 1883 va generar ones de més de 40 m. d’alçada i durant cada un dels darrers  cinc segles hi ha hagut 4 tsunamis generalitzats al Pacífic (un tsunami cada 25 anys). El  sisme que va originar el desastre no va ser el de major intensitat sinó el cinquè més fort del món des de l’any 1900. Gairebé tots els epicentres sísmics  es troben a prop de les costes de l’est del Japó. I un cop més la pregunta:  ¿Per què ubicar en aquesta costa i a nivell del mar sis centrals nuclears?

     Avui sabem que la companyia elèctrica japonesa Tepco, ha vulnerat sistemàticament les seves responsabilitats en matèria de seguretat, amagat proves  i falsejat   informes,  que la localització de les centrals a la línia de costa era la més barata,  que els generadors d’emergència no van ser soterrats  com era preceptiu i van ser inundats pel tsunami,  avui sabem  també que  Chernóbil continua rodejat de mentides, que l’accident no va ser responsabilitat dels operadors sinó d’un defecte en el disseny dels reactors resultat de la economia de costos. No és tan difícil descobrir l’origen dels accidents, la nostra tragèdia és que molt sovint no ens afecta descobrir-lo o simplement  preferim no saber-lo.  

     Mentrestant els operaris de Tepco, com aquells sobrevivents fantasmals d’Hiroshima, segueixen treballant exhausts, sense descansar un moment  des del terratrèmol, en una zona de guerra devastada i coberta de radiació,  amb les seves cases arrasades pel tsunami, amb les seves famílies desaparegudes. Son els que hem escollit com autèntics herois d’aquesta nova pel·lícula  Fukushima Mon Amour, per a foragitar els nostres dimonis, per a redimir-nos  a tots plegats dels nostre pecat original d’haver canviat el paradís per un parc temàtic.  El dolent de la pel·lícula es diu Masataka Shimizu, president de la Tokyo Electric Power Co, un japonès de pedra famós per la seva capacitat de retallar despeses en inspeccions. El malvat Shimizu ha estat arrasat pel tsunami de la borsa. El seus pecats no han estat els corrents de totes les religions (robar, amagar, enganyar...); més aviat  ha estat aixecat als altars per aquestes habilitats;  el seu pecat mortal ha sigut que les accions de  Tepco han  caigut   un 75 % des del terratrèmol, i això no ho perdonen els accionistes.  Probablement s’acomiadarà  amb llàgrimes públiques, com ens tenen acostumats els japonesos, com aquell altre responsable del govern que demanava perdó per haver comercialitzat els bancs de sang infectats de la Sida.  Primer els beneficis, després les llàgrimes, com ha de ser.