Kafka ens va explicar la crisi

El nostre patrimoni, la nostra vida, les nostres pensions, la nostra jubilació, el futur dels nostres fills..., ja no depenen de nosaltres, no depenen del govern ni de l’estat, només depenen del que dictin els mercats.  Penso que el món mai no s’havia apropat tant a les elucubracions del meu estimat  Franz Kafka.

     Hi ha dies que, en despertar, em pregunto si la meva existència encara és real o ja ha entrat en la virtualitat de tota la resta del món que m’envolta.  Sento la veu llunyana de la  ràdio, connectada al  despertador,  explicant  que, d’un dia a l’altre, tots els espanyols ens hem tornat  pobres de solemnitat, culpables de malbaratament, malfactors d’un daltabaix econòmic, escòria de deute, carn  de fàcil especulació. Tots nosaltres, avui som molt més pobres que fa un mes, una setmana, un dia;  un deute esgarrifós  gravita com una llosa sobre les nostres espatlles sense gairebé haver-nos-en adonat
      Apago la radio i m’obligo a pensar. En aquesta hora del matí  tinc encara la neurona  desgreixada. Resulta que durant els primers anys de la grandeur, els bancs es barallaven per donar-nos uns diners dels quals ningú no sabia el seu origen  i que molts ni tan sols havien  pensat en demanar. Un xàfec d’euros va inundar la sequera dinerària  endèmica de la península, com un manà gratuït i miraculós. De sobte, aquest país era ric i calia afegir-se  a la festa sense gaires preguntes, i així ho van fer promotors, constructors, ajuntaments i administracions. Es compraven i es venien a velocitat de vertigen:  terrenys, edificis, favors  i voluntats en una cavalcada d’agències immobiliàries i notaries plena de somriures i abraçades. D’on sortien tants diners? Aquesta era una bona pregunta, que alguns vam formular  imprudentment  i una riuada de savis ens va manar silenci: - “ara això no toca” -.  
     Hom imagina que el negoci del fals creixement econòmic d’un país funciona més o menys així: Els bancs deixen diners que no tenen  a ciutadans que tampoc en tenen per a comprar una casa que potser tampoc necessiten tenir. Amb tot això es posa en marxa el cor de la bèstia: els diners corren embogits d’unes mans a altres, tothom troba feina, els polítics treuen pit, i una teranyina d’aranyes en forma de grues  cobreix el cel blau del país. Els vells bruixots, sense moure una formigonera de lloc, guanyen fortunes als despatxos, allà on cal estar, allà on es pot re-qua-li-fi-car.   Mentrestant, els invisibles  propietaris dels diners, posem que parlo del sinistre mercat del deute, es miren l’espectacle amb un puro als llavis que amb prou feines amaga un somriure benèvol: - “ja vindran” -.
     El segon acte comença quan el darrer aspirant a nou propietari, davant de l’escalada inimaginable de preus immobiliaris,  és envaït pel dubte i comença a desconfiar  dels falsos profetes, aquells  que encara anuncien el creixement infinit de  l’activitat  de multiplicar els diners sense fer res, el famós  negoci del Robert de les cabres. Els pisos es deixen de vendre i la màquina de fer diners s’atura junt amb els camions, la pols i el soroll de  pedreres, carrers i despatxos. El país queda miraculosament silenciós i  cobert de ferralla.  Els  bruixots i els seus joves aprenents - no tots, cal dir-ho -, es desfan ràpidament  d’empreses i compromisos i  recullen beneficis tot donant un cop d’ull als centenars d’edificis  que han quedat amb  els seus ossos de formigó al sol. Ni un trist pijama de ratlles per cobrir les vergonyes d’un temps vergonyós.  La segona bona  pregunta és on han anat  a parar les plusvàlues de tota aquesta moguda de promocions, construccions i requalificacions. Un servidor, sempre amb el ciri a la mà, va arribar a pensar que aquesta torrentada de diners es reinvertiria en el país, ajudaria a dinamitzar altres sectors industrials, capitalitzaria les empreses a través de la borsa, una simple qüestió de patriotisme, tot això de la nació i la identitat  que ara està de moda. Pobre de mi!, havia oblidat el principi bàsic del liberalisme econòmic...
     Arribats a aquest punt, la realitat es torna absolutament  kafkiana. Milions de ciutadans  hipotecats i sense feina en un país on només existeix el forat negre del deute, una metàstasi que envaeix ràpidament la banca, els ajuntaments, les administracions i els governs central i autonòmics, els mateixos que sota la bandera de l’estat del benestar, el gran reclam publicitari del marketing polític,  van fomentar el càncer de l’endeutament. I ara, enmig del desastre,  és el moment dels il•lustres cavallers del puro, aquells que havíem deixat contemplant divertits  el nostre espectacle, els grans gestors dels mercats financers. Els dubtes sobre la solvència  del nostre país, que ells mateixos es cuiden de fer créixer, és el camí més directe per atacar el Tresor Públic i per a multiplicar per dos, per quatre... per deu,  la rendibilitat de les seves inversions. Finalment  ja  som  tots els espanyols qui  hem hipotecat les nostres vides.
     La tercera i fonamental pregunta és qui són aquests malvats anònims, gestors de mercats que passen per sobre de governs, estats i principis constitucionals. La resposta és senzilla:  probablement vostè i jo mateix en alguna mesura, sobretot  si tenim un petit fons d’estalvi posat en un producte d’alta rendibilitat. Així son les coses.
     I ara tornem a Franz Kafka. El llibre que anticipa millor el nostre present, no és El món feliç de Huxley, com molta gent pensa,  sinó El Castell.  Tot sembla indicar que Kafka coneixia millor que ningú l’ànima humana i el seu destí. El seu món coincideix tràgicament  amb la nostra realitat fracturada i en crisi.
     M’estiro al llit i torno a posar la ràdio.  Sento com petites ferides al cos les noticies que em  parlen de dones mortes  d’una bala al cap, estirades a terra entre vianants que segueixen caminant impertèrrits a Ciudad Juárez, que també em parlen de la inefable patriota  Palin, asseguda al costat del foc, a prop d’una immensa bandera  americana, enfangant l’atemptat contra la congressista Giffords i les sis persones assassinades a Arizona.  Recordo amb estranya  nostàlgia un temps en què les coses que envoltaven la meva vida semblaven tenir una certa solidesa. En el fons, l’objectiu últim del capitalisme és viure confortablement del treball dels altres. Per això ningú no vol canviar-lo. Perquè  ara ja ningú creu que ell és els altres. En el fons, Kafka també es va anticipar en això, en  l’aïllament i el ferotge  individualisme del ciutadà del nostre temps. Herois anònims, desintegrats, humiliats per una implacable maquinària burocràtica.
     En fi, coses del meu cap al matí...