Terra - Pàtria

     Hi ha una imatge de la rambla de Vilanova  que no em trec del cap. Tres dones marroquines, amb la cara gairebé tapada, passegen rambla avall. Al seu darrera, tres noies lluint el  “tanga” sota els  texans arriats i un  penis amb testicles de plàstic al cap, caminen cap a un acomiadament de soltera. Llàstima de foto, collons!
Si, ja sé que la majoria de països islàmics estan molt lluny de la nostra sagrada  democràcia.

     Fa dues setmanes  que la nena  Shaima  ja pot entrar de nou a l’escola,  amb el seu  mocador al cap i la  faldilla fins als peus, com una petita monja riallera envoltada de catalanets  i catalanetes  devoradors  de bollycaos  que regalimen  colesterol.  Al•leluia! La nena  Shaima  podrà estudiar  Educació per la Ciutadania,  omplir-se de laïcisme i de valors democràtics occidentals,  potser més endavant podrà  fins i tot estudiar  una carrera, escriure un llibre de la seva infantesa i folrar-se  com han fet d’altres. El seu pare va estar a punt de retornar al Marroc. El seu pare no coneix el nostre sistema mediàtic i de lliure mercat;  si hagués pres exemple  del senyor  Maccan, pare d’una altra nena  que encara no s’ha  trobat,  la dita petita  Madeleine,  hauria pogut cercar finançament a base de vendre les imatges. Però, és clar, ell no esta imbuït  dels valors de la nostra civilització occidental, aquest llarg camí ple de tombes a les voreres que ens autoritza a emmirallar-nos com un exemple de tolerància, igualtat i llibertat per a la resta del món (el món de la gana, vull dir, el  que mira la nostra nevera i els nostres aparadors més que la nostra suposada llibertat).
     Rellegint articles de tot aquest enrenou islàmic, que comença sempre amb un mocador i acaba en una guerra de cultures, hom detecta tres aproximacions sentimentals al problema: 1. El primitivisme tribal 2. La defensa de la multiculturalitat  3. La salvaguarda dels valors occidentals.

1. Primitivisme tribal :  La postures xenòfobes  es troben més a prop de tots nosaltres que no sembla perquè no responen a un exercici intel•lectual, ni tan sols a una doctrina;  són el resultat de pulsions elementals,  restes atàviques del nostre origen tribal. Els arguments tenen molt poca eficàcia en front els sentiments d’identitat. En la reraguarda  d’aquests comportaments s’amaga la por;  la por  ancestral als canvis, a la pèrdua de privilegis... “de fora vindran que de casa ens trauran etc.”.  De fet,  aquestes postures es troben en l’origen de tots els nacionalismes i representen un exercici de simplificació, un maniqueisme de bons i dolents, una falta total d’acceptació de la complexitat i la contradicció a la naturalesa humana.

2. Defensa de la multiculturalitat: Postura oficialista d’esquerres que propugna la tolerància. Totes les cultures són igualment respectables. El hiyab  de la Shaima  és tan respectable  com la medalla que pot portar una nena catòlica, o el peercing i el tatuatge d’una altra. La seva faldilla fins als peus és tan acceptable  com  el tanga  que ressorgeix per sobre d’uns texans dissenyats per escombrar el terra. Aquest discurs  sol destacar les particularitats de les cultures (hàbits ancestrals que han dificultat sovint la nostra evolució)  i acaba convertint   la tradició   en un signe d’identitat que cal salvaguardar sempre com un tresor. És a dir, en molts casos, ofega  la llibertat  personal  que proclama protegir. Tots tenim el deure de defensar  un origen, una identitat, una parla, una cultura, etc,  ja sabem la lletania...    
     A la meva adolescència, del nostre  multiculturalisme  nacional en deien folklore i  triomfava arreu el Flamenco i la Fiesta Nacional, els toros, que  eren, junt amb la radiació solar, la nostra principal font de recursos; les carreteres estaven també farcides  de toros  de planxa de ferro i les turistes prenien  els seus testicles pels nostres propis, en una amarga i inexplicable confusió d’identitats molt difícil d’explicar a l’hora d’entrar a matar.  A la província de Badajoz, vaig veure fa poc  el darrer; algun nostàlgic impotent o un inquisidor qualsevol de la Cope  li havia escapçat  els seus famosos atributs amb la flamarada purificadora  d’un soldador. Els controvertits testicles nacionals eren dues taques de rovell a la soca d’una alzina surera.

3. Salvaguarda dels valors occidentals :  Els seus defensors, gent conservadora en general, entre d’altres el meu estimat Vargas Llosa, consideren  que no totes les cultures són iguals, i la nostra és el fruit d’un llarg camí  cap a la civilització. El laïcisme representa una de les grans conquestes democràtiques, i la pròpia democràcia  no pot acceptar  pràctiques religioses  que impliquen un pas enrera en els drets humans i la llibertat. Molt bé. Però hom no pot deixar de preguntar-se on es troben avui dia amagats aquests valors solemnes i constitucionals. ¿La vigència  de la pena de mort i la tortura als USA, la violència de gènere, les violacions, la corrupció immobiliària, l’espoli dels recursos del tercer món i la condemna dels seus habitants a una mort prematura, la destrucció  sistemàtica del medi natural, el benefici com a legitimador  de tota classe de conductes,  etc. , són valors exemplars?
     Parlar de civilitzacions i donar uns valors afegits a la nostra és un exercici inconvenient que dificulta l’autocrítica i ens dóna un perillós sentiment d’impunitat, el risc de  retorn a l’imperi  i al totalitarisme. Les grans paraules en majúscules (Amor, Progrés, Treball, Pàtria, Llibertat...), han representat mites abstractes del darrer segle que han solcat  de tombes els camps de tots els països europeus. Els que han pretès donar valors universals a l’humanisme han estat els dictadors.   De valors més val que no en parlem gaire; ells tots solets ja  s’enfonsen  com un castell de cartes a la primera  bufada que  amenaça el nostre benestar.  

     Feu un cop d’ull si us plau a la foto que teniu davant. És la nostra casa vista des de la Lluna (la nostra única pàtria, si voleu), un planeta menor perdut en una dels milions de galàxies de l’univers explorat. Fa quatre dies que som aquí dintre. Quan els primats  van evolucionar envers nosaltres, la Terra portava ja més de 4.500 milions d’anys girant al voltant del sol i la vida primitiva més de 3000 milions d’anys arrelada a la seva escorça. La Terra no té cap problema;  ella ha passat  ja per moltes experiències catastròfiques (entre d’altres, cinc extincions d’espècies en massa). La vida seguirà endavant, però nosaltres no. Els organismes més evolucionats són els més febles davant  d’un canvi climàtic. Això,  els va passar als dinosaures fa 60 milions d’anys. Si aconseguim entendre-ho, deixar en pau les banderes i canviar els hàbits, millor per nosaltres, si no millor per la  resta  de les espècies que s’hauran tret de sobre el  seu gran depredador.
     En  qualsevol cas, passat demà  ja serà  Nadal al Corte Inglés. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes.